el castellet

Per: Lidia Castan Mateu

La lectura d’”El Castellet: passat i present” és un passeig per l’episodi de la història de Castelló que té com a protagonista el seu castell. Passarem primer pels textos i escrits que al llarg de la història hi han fet referència, fent una contextualització i interpretació d’aquests. A la segona part de l’article, estructures i restes actuals seran analitzades amb una lectura arqueològica d’elles.

L’origen del Castellet se situa dins l’època dels regnes de taifes (1), moment en què es produeix la descomposició del califat de Còrdova, i provoca l’emigració de polítics i militars cap a la part oriental, l’anomenat Xarq al-Andalus. Ciutats com Xàtiva es convertiran en centres de poder amb una autonomia motivada per la debilitat del poder central. El Castellet formaria part de la defensa de la ciutat de Xàtiva. El van manar construir segurament per la pressió cristiana que emergia de ’esperit d’expansió i sentiment de croada de la noblesa catalano-aragonesa. L’ocupació de la Vall de l’Ebre des de Tortosa a Saragossa per aragonesos i catalans a la primera meitat del segle XII va determinar la futura expansió cap a València, incentivada per la debilitat militar de la societat islàmica, sobretot al segle XIII amb la caiguda del poder almohade.

El Castellet fou un punt estratègic molt important per a la conquesta de Xàtiva, que significava assegurar la conquesta a l’altra banda del Xúquer. Cap al 21 de maig de 1239 començà el primer setge (4), i així ens ho conta la crònica: “I anàrem a aquell puig agut que hi ha a la part del castell, i veiérem la més bella horta que mai haguéssem vist, de vila ni de castell, i que hi havia més de dues-centes barraques per l’horta, les més belles que ningú pogués trobar, i alqueries entorn de l’horta, moltes i atapeïdes; i, a més, veiérem el castell, tan noble i tan bell (referint-se al castell de Xàtiva), i una tan bella horta. I en sentírem gran goig i gran alegria al nostre cos; i ens semblà que no solament per don Pere d’Alcalà nós havíem d’anar sobre Xàtiva amb la nostra host, sinó també per guanyar el castell per a la cristiandat, i que Déu hi fos servit. I, d’aquella intenció nostra, no volguérem dir-ne res a don Rodrigo” (5). Jaume I i la seua host anaren cap a Xàtiva per ajudar Pere d’Alcalà (6) i altres nobles empresonats per l’alcaid al seu castell, però en veure la ciutat, el castell i l’horta des del cim del coll agut (7), va decidir realitzar un setge per conquerirla, aprofitant que l’alcaid de Xàtiva s’havia negat a entregar el presoners cristians. Després de veure diversos llocs es va establir a l’alqueria de Sellent. Aleshores, “la host feien cavalcades als castells que eren al voltant nostre i de Xàtiva”, i fou quan Jaume I demanà a l’alcaid l’entrega dels castells de Xàtiva o del castell de Castelló, i la devolució dels presoners cristians, a més del reconeixement de la sobirania aragonesa sobre Xàtiva. La crònica ens conta el final d’aquest episodi: “I l’endemà tornaren a nós i digueren que ens donaria Castelló, i que des d’aquell moment ens reconeixia per senyor; i que, si ell havia de donar Xàtiva, no la donaria sinó a nós. I així férem el pacte amb ell. I al cap de tres dies ens donà Castelló”. (8)

Segle XI.
Es tracta de l’anomenat Banu Isa, oficial a càrrec de la fortalesa.
Ferrando A. i Escartí V. J.; Llibre dels Fets de Jaume I. Introducció, transcripció i actualització. Ed. Afers. Catarroja – Barcelona. 1995. Pàg. 207. Cap.326.
HUICI-CABANES, Documentos…, II, 297.Llibre del Repartiment, asiento 2164. En López Elum; Los Castillos valencianos en la Edad Media, vol.I. B.V. Generalitat Valenciana, 2002. Pàg. 235.
Ferrando A. i Escartí V. J.; Llibre dels Fets de Jaume I... Pàg 203. Cap.318.
Cosí de Rodrigo de Liçana, noble aragonés que havia deixat com a procurador en la zona.
Que s’ha interpretat com la muntanyeta de l’Ermita de Santa Anna, que segurament seria anomenada així per la seua forma apuntada. Encara no estava construïda l’ermita però en aquest emplaçament podria haver existit una torre de vigilància, que a l’arribada de Jaume I ja estaria en ruïnes. En l’actualitat sols s’observen algunes restes de ceràmica molt dispersa, ja que l’Ermita de Santa Anna possiblement ha segut construïda damunt dels seus fonaments.
Ferrando A. i Escartí V. J.; Llibre dels Fets de Jaume I...Pàg 207. Cap.327.

Fou organitzada una solemne cerimònia de prestació d’homenatge al rei, en la qual participaren Banu Isa i els ”mellors cent hòmens de la vila” (9), posant fi al primer setge el 7 de maig de 1240.

L’octubre de 1243 es trencà la treva: “...havent-nos ell (l’alcaid de Xàtiva) trencat el pacte que tenia amb nós, ja teníem motiu d’anar sobre Xàtiva. I sabut això, tornàrem d’Aragó a València, i anàrem de València a Alzira.” Jaume I va demanar la rendició de Xàtiva al seu alcaid per haver trencat el pacte, després d’uns atacs dels seus homes a la gent de don Rodrigo Liçana. A més, el rei Alfons de Castella, el seu gendre, també tenia intencionsde negociar amb l’alcaid de Xàtiva la rendició a la corona castellana, amb el qual Jaume I s’havia de donar pressa a conquerir-la. Durant el segon setge, realitzat al començament de gener de 1244 (10), s’assentaren Jaume I i la seua host a Castelló.

Jaume I va esperar la decisió de l’alcaid: “...necessitarien huit dies per prendre una decisió, i ens pregaren que el els donàssem, i afegiren que al cap de huit dies ell o un seu missatger vindrien a nós. I nós els ho concedírem. I l’endemà ells se n’anaren a Xàtiva i nós ens n’anàrem a Castelló. I hi vingué la reina i el nostre oncle don Ferrando i altres rics -homes” (11). Aleshores, Jaume I i la reina Violant estigueren uns dies residint a l’alqueria de Castelló mentre es negociava la rendició de Xàtiva. Finalment, l’alcaid de Xàtiva el dia 22 de maig de 1244 li entregà a Jaume I el castell menor, i segons el pacte a què arribaren, al cap de dos anys el castell major quedaria en mans cristianes i obtindrien el control de la ciutat de Xàtiva.

En el segle XVIII, en un llibre anomenat: Las Relaciones geográficas, topográficas e históricas del Reino de Valencia de Tomàs López, hi ha un escrit de Vicent Ignaci Franco sobre Castelló, escrit el 6 de juliol de 1776, i publicat l’any 1922 en la Revista de archivos, bibliotecas y museos, que diu el següent sobre el castellet: “A la breve distancia de un quarto de camino (des de Castelló), acia el Mediodía se ven las ruinas de una fortaleza, edificada sobre una no muy elevada montaña, aunque por la parte que mira a la Villa muy difícil de subir, y por los otros lados bastante escabrosa; si bien la hace fuerte un arroyo seco que la sirve de valla, siendo el terreno inmediato llano, con algunos barracos nada intrincados, con sólo algunas palmas por árboles... Esta fortaleza está frente al lugar de Senyera y el río Albaida, a dos tiros de fusil hacia oriente” (14). Aquest article ens parla de la situació geogràfica del Castellet, on s’expressa la dificultat de la seua pujada. De primer, dir que aquesta característica demostra la seua funció defensiva i militar, i que actualment no existeix un camí marcat per a arribar dalt (15).

A l’any 1840, en el Diccionario geográfico, histórico y estadístico de España de Pasqual Madoz, s’escriu sobre diferents aspectes de Castelló, fent referència al Castellet i els orígens del poble: “En la misma dirección del S., á la dist. De un cuarto y medio de hora, se ve un pequeño monte aislado, de figura cónica, llamado El Castellet (castillico), en cuya cúspide descuellan todavia algunas ruinas de la obra ant., restos, segun se dice, de una fort. de los moros. La altura de la colina es de medio cuarto de hora, y de dos su circunferencia”. I sobre els seus orígens diu el següent: “Segun ant. tradiciones, fué esta pobl. una pequeña aldea st. al pie de un montecito llamado Castellet; posteriormente la abandonaron los árabes sus hab., traladándose al punto en que hoy existe, sin duda con objeto de evitar el paso del r. Albayda, y de aproximarse á terreno mas fértil. En aquella época, la mencionada ald. se llamaba ya Castello, por el cast. que de la cumbre del monte la dominaba y resguardaba. En 1241, fué dada por los moros al rey D. Jaime de Aragon, con el pacto ó condicion de que levantase el sitio que tenia puesto á Jativa. A Castellon se fué en 1244 el rey D. Jaime con la reina, el infante D. Fernando, su tio y algunos ricoshombres, con objeto de esperar la contestación del alcaide de Játiva, cuya pobl. tenia sitiada, y á la que habia intimado la rendicion: en la misma pobl. recibió D. Jaime la contestacion de los mahometanos de Játiva, manifestándoles seria cosa vergonzosa entregar una tan gran fortaleza con tan poca resistencia; por cuya razón salió D. Jaime contra Játiva, de cuya jurisd. Vino á ser Castellon despues de conquistada esta c., llamándose sin duda por este motivo Castellon de Játiva” (16).

Aquest descriu el capítol de la conquesta de Xàtiva de la crònica de Jaume I que hem reproduït en els apartats anteriors. El text de Madoz també mostra que el Castellet dóna nom al poble, que en dependre de Xàtiva fou anomenat Castelló de Xàtiva. Una altra idea que cal destacar és el fet que en aquest text del s. XIX aparega el topònim “Castellet”, transmès per tradició oral generació darrere generació segurament des de l’època baix medieval.

Llibre dels fets de Jaume I, cap. 327.
HUICI-CABANES, Documentos…II,385 y 386. En López Elum; Los Castillos valencianos en la Edad Media, vol.I. B.V. Generalitat Valenciana, 2002. Pàg. 236.
Ferrando A. i Escartí V. J.; Llibre dels Fets de Jaume I...Pàg 209-210. Cap.335.
Segona esposa de Jaume I.
Llogaret i unitat d’explotació que compren diverses llars.
En Ribes Iborra, V.; Històries de Castelló. Ajuntament de Castelló de la Ribera. 1996. Pàg 137 (Cap. Castelló als textos clàssics.)
La recerca i recuperació del camí històric del Castellet queda en l’aire com un tema a estudiar.
En Ribes Iborra, V.; Històries de Castelló...Pàg 158, 162-163. (Cap.V. Castelló als textos clàssics.)

Al juliol de 1960, José Marti Soro va publicar História de Villanueva de Castellon, on en el seu primer capítol parla dels orígens de Castelló i la conquesta per Jaume I segons diferents historiadors (17). Cita Vicente Boix (18), que deia que el Castell de Castelló tenia com a senyor el moro Zaen (19), alcaid de Xàtiva, com a recompensa de la seua lleialtat al rei moro de València Abud Zeit (20). Després cita Vicente Castañeda (21) que escriu: “...que en la entrega de Castellón, Don Jaime se compromete en el caso de no conservarla en el Real Patrimonio, a cederla al caballero Pedro de Alcalá”, fent referència a la donació posterior de Castelló.

José Martí Soro, en la seua obra, fa referència a la destrucció del Castellet durant la Guerra amb Castella: “...sabíen lo Jurados de Xàtiva que en los primeros dias de 1358 se acercaban hacia estas tierras de la comarca de Xàtiva tropas pertenencientes al Rey Castellano (Pedro I el Cruel), y advertidos de la facilidad conque se podían apoderar de la fortaleza de Castelló y de su poblado, se solicitó por la Ciudad de Xàtiva al Rey Pedro II de Valencia que lo remediase, y éste, asesorado por su Consejo de Guerra... acordaron: que en aquella parte del río Xúcar había muchos castillos y que se reparasen o fortificasen, o por el contrario, se asolasen”. L’autor relata l’episodi de destrucció del Castellet el 1358, fet que comentarem més endavant.

Mossén Manuel Sucías, en Notas para la historia de Valencia, manuscrit que es conserva en l’Arxiu Municipal de València, i en la Revista Local “Nostre Poble” nº3 de l’any 1950, narra el següent: “Los antiguos llamaron Castellón a una fortaleza no muy grande. Los habitantes del pueblo tenían las viviendas alrededor de la fortificación... El Castellet, del que aún guardan algunos paredones de haber existido allí una fortaleza árabe, la cual se encuentra a un kilómetro de distancia de la población a la parte sur, y en donde estuvo la población, se halla en la actualidad todo convertido en preciosas huertas” (22). La hipòtesi d’un canvi d’emplaçament del poble, del vessant del Castellet a l’altra banda del riu Albaida per no haver de travessar el riu constantment és una teoria prou acceptada, ja que el Castellet hauria perdut la funció de protegir el poble, perd importància la ubicació de l’assentament al vessant de la muntanyeta i pren valor el fet de situar-se prop de la planura fèrtil. Encara que hem de tenir en compte que es tracta d’un episodi de la història de Castelló no constatat arqueològicament.

Martí Soro, J., Historia de Villanueva de Castellón. 1960. Cap.I, pàg.4-12.
Boix, V.; Historia de la ciudad y Reino de Valencia (B.A.M., Ref.4.489). Játiva, Memorias (A.M.V.).
No he trobat la referència de cap Zaen, potser és refereix a Zayyan, però aquest tampoc no fou alcaid de Xàtiva. En l’època de la conquista era Banu Isa.
És el sayyid, títol designat als membres de la dinastia almohade; els governs provincials eren governats per sayyid/s. Abu Zayd, governador de València.
Castañeda, V. ; Relaciones geográficas del Reino de Valencia (Biblioteca de A. M., Ref. 2.583).
En article “el Castellet” per Soleriestruch, investigación històrica. Biblioteca Municipal.

L’article El Castellet de Soleriestruch (Investigación histórica. Pàg. 27-30) recull com a testimonis històrics que parlen del Castellet, un document datat el 22 de febrer de 1268 (23) que es conserva en l’Arxiu de la Corona d’Aragó – Reg. 15; fol.80 vto.- que diu: “Jaime, Rey de Aragón..., por nos y los nuestros, damos y concedemos a vos, Ponce de Malferit, y a los vuestros, a per perpetuidad, por heredad propia, franca y libre, para hacer una dehesa, El Puig de Castellón, en el cual antiguamente exitia un castillo que ahora está destruido – podium Castillonis, in quo antiquitus consuevit esse castrum quod modo directum est...”. I segons un altre del 14 de juny de 1273 se li concedeix a Xàtiva: ”Una torre redonda con otras dos contiguas, más el muro que las une” (Arxiu de la Corona d’Aragó Reg.19; fol.83 vto.). De la lectura d’aquest text podem saber que existien almenys tres torres durant els primers anys després de la conquesta, i una era redona. Segons aquest, l’antiga alqueria de Castelló al vessant de la muntanyeta del Castellet, podria trobar-se a la cara situada al sud.

En l’article de Vicent Ribes Iborra El Castellet de Castelló, tercer castell de Xàtiva (24), ens parla sobretot del valor estratègic del Castellet: “...la importància del Castellet no provenia del seu aspecte físic, sinó més aviat del seu valor estratègic. En primer lloc, per la seua proximitat al gual o vau de Barragà, conegut posteriorment com Barca d’Alcosser, l’únic punt del curs mitjà del Xúquer on aquest riu es deixava creuar des de temps immemorial... Per això Jaume I...demanà el Castellet...i des d’aquest angle septentrional del triangle defensiu de Xàtiva, podia assetjar tranquil·lament la ciutat tant de temps com feia falta....Aquest Castellet bastit en època islàmica...fou manat enderrocar amb motiu de la guerra amb Castella, durant la primera meitat de l’any 1358”. Un aspecte interessant, que encara no havíem comentat, és el

lloc anomenat a la crònica com vau de Barragà. Es tracta d’un punt del riu Xúquer que es trobava aproximadament a 12 quilòmetres d’Alzira, a 10 de Xàtiva i a 45 de València. Ara el topònim Barragà s’ha perdut, però en l’edat mitjana era un pas important per poder travessar el riu Xúquer. Es pensa que podria tractar-se de la Barca de Alcoçer punt que comunicava Castelló amb Alberic (25). Des del Castellet aquest punt era controlat, i sobretot des de la torre semicircular que roman dempeus en l’actualitat.

L’enderrocament de la fortificació del Castellet, el 1358, té a veure justament amb la característica que la majoria d’autors remarquen: la seua situació estratègica. El seu domini representava una amenaça per a la ciutat de Xàtiva en cas de caure en mans enemigues. Per això, Pere IV va decidir enderrocar-lo en saber de l’existència de les tropes castellanes a prop, dirigides per Pere I el Cruel, durant la Guerra amb Castella (26).

Després d’analitzar textos i escrits sobre el Castellet i la història que l’envolta, la informació serà completada i ampliada per una visió arqueològica de les restes que s’observen actualment.

La muntanyeta del Castellet, no solament fou ocupada en època islàmica, sinó que també existeixen restes d’un poblat del bronze ple (1600-1200 aC.), tal com ho demostra la ceràmica a mà que s’observa en la superfície i les restes d’estructures que hem observat a la banda sud de la muntanya.

La Ribera del Xúquer, durant el bronze ple, estava molt poblada amb l’existència d’assentaments tant en elevacions de considerable altura com en petits monticles, com és el cas del jaciment de la muntanyeta del Castellet. Aquests poblats situats en altura busquen seguretat i a la vegada l’accés a les terres agrícoles i a l’aigua. Cap a final del bronze ple i començant el tardà, els poblats d’altura tendeixen a baixar al pla, i abandonen els llocs més elevats. No obstant això, de vegades existeix una continuïtat a la cultura ibèrica, que pensem que no és el cas del Castellet, ja que no hem observat cap material ceràmic identificable amb aquesta època.

Les estructures datades del bronze són murs de maçoneria de pedra irregular o semitreballada que es troben al vessant sud i sud-est (fig.1). En quant al material ceràmic hem pogut observar en superfície restes de ceràmica realitzada a mà, llisa, de coloració no uniforme i superfície principalment grisa (27).

En Alzira a 8 de las kalendas de marzo del año del senior 1267. 22 de febrer, reduïda la data al còmput actual segons aclariments de Miguel Gual Camarena.
En Furió A., Aparici J., Castells, torres i fortificacions en la Ribera del Xúquer. P.U.V. 2002. (Assemblea de la Ribera). Pàg 103-104.
López Elum P.; Los Castillos valencianos en la Edat Media. Vol. I. B.V. Generalitat Valenciana. 2002. Pàg. 239.
Tal i com comenta Ribes Iborra en el seu escrit.
Per la seua cocció reductora.

En quant a les estructures islàmiques sabem, pel material en superfície, que la fortificació es construiria cap al segle XI, que correspon a l’organització del territori en regnes de taifes. És una època en què es construeixen centres secundaris i alqueries (28) amb fortificacions de refugi, que feien servir la població camperola en cas de perill temporal; es tractaria doncs de castells-refugi amb l’existència d’una guarnició. Aleshores, el Castellet seria un assentament típic de l’època: alqueria prop d’un castell, de l’aigua i de la planura fèrtil per a l’explotació agrària. L’accés al Castell sol ser difícil per tal de complir amb la funció defensiva.

Actualment, l’estructura més visible del Castellet és la torre semicircular de tapià de maçoneria o maçoneria encaixonada (29). Malgrat que es troba molt deteriorada, s’observa el pas de ronda (fig.2) i, amb la pèrdua del seu enlluït, els forats de les fustes de les tapieres per a construir el tapià (fig.3).

L’aljub és de planta rectangular (30) i presenta dues tècniques constructives diferenciades: mur de rajola cuita travada amb morter de cal a l’interior (31) i tapià de morter de cal amb grava a l’exterior (32) (fig.4). Per aquest fet ens hem aventurat a formar una hipòtesi a l’espera de nous estudis: podria tractar- se d’una torre – aljub ubicada en el punt més alt del cim (fig.5).

Conjunt de llars amb unes poques famílies camperoles.
Tapià: Paret feta de terra humida repastada i maçonada dins d’un motlle (format per unes posts de fusta anomenades “tapieres”), que, en assecarse, adquireixen resistència, sobretot si a la terra s’hi afegeix calç. Definició del Diccionari de l’art i dels oficis de la Construcció de Miquel Fullana, ed. Moll, 1974. El tapià de maçoneria de la torre semicircular es la mescla de terra i cal amb gran quantitat de pedres, per premsar la terra i adquirir més solidesa.
7’80 x 5’10 cm. Profunditat: 1’60- 1’90 m .
De 25 cm. d’amplària. Mesures de la rajola cuita: 25 x 12 x 4 cm.
Aquest mur de tapià té una gran quantitat de cal que el fa més sòlid, i, a més, és més ample en la banda que dóna al desnivell de la muntanya (1’50 m.), on assenta damunt de la roca mare. Els altres tres costats tenen una amplària de 80 – 90 cm.

Durant el període entre la conquesta cristiana i el moment de destrucció el 1358 no s’han trobat indicis d’una reconstrucció o remodelació del Castellet com passa en alguns castells d’origen islàmic (33). La data de destrucció és interessant per a organitzar cronològicament les estructures i materials que apareguen durant una intervenció arqueològica.

Pel que fa la ceràmica que s’observa en superfície, trobem ceràmica de taula coberta d’un vidriat verd turquesa, pisa d’esmalt blanc amb decoració en verd i en verd manganés, i també peces vidriades en melat i decoració en manganés que pertanyen als segles XI – XII. Del segle XI és la pisa estannífera, esmalt blanc decorat amb coure, manganés i verd, la pisa vidriada en verd, a més de la corda seca. Del segle XII és la ceràmica vidriada en verd i turquesa o el vidriat melat amb decoració en manganés. També trobem ceràmica comuna, normalment llisa o amb decoracions a peine, incisions o impressions.

Un estudi arqueològic seria interessant per tal d’apropar-nos un poc més a la història del Castellet i, per tant, del poble de Castelló, poder reconstruir tot el recinte, el seu interior i descobrir altres estructures del bronze. Actualment podem veure com les estructures estan patint el pas del temps i l’ocupació de la vegetació, que amb les arrels trenca murs i estructures. El Castellet demana a crits que no l’oblidem, que ell està allí dalt i forma part de totes i tots els castelloners.